Les dones agents de canvi social

Context de la societat civil

El mes de març de 2007 el govern de José Luís Rodríguez Zapatero aprova la llei per a la igualtat efectiva de dones i homes, coneguda com la Llei d’igualtat . Aquesta normativa consagra el principi de presència equilibrada entre sexes en les llistes i dictamina l’obligatorietat d’ubicar un 40-60% de dones i homes, per trams de cinc llocs, per als municipis de més de 3.000 ha¬bitants.

Malgrat la realitat de què les dones dia a dia trenquen les barreres que les allunyen de la igualtat real amb els homes, en segons quins àmbits aquest avenç és massa lent i fins i tot podem afirmar que des de fa uns anys, es detecta un cert estancament. En política local aquesta afirmació es fa especialment evident ja que avui encara registra una baixa i poc consolidada participació femenina. Les dades de l’estudi sobre Dones i homes en els governs locals indiquen que en trenta-dos anys de democràcia local i nou convocatòries electorals (1979-2011), s’ha passat del 2,2 al 14,2% d’alcaldesses i del 4 al 32% de regidores.

Sexe dels regidors/res per tota Catalunya en els darrers 3 mandats. (%)

Any	Dones	Homes	Total
2003	23,20 %	76,80 %	100 %
2007	29,50%	70,50 %	100 %
2011	32,54%	67,46 %	100%

El 2007, amb l’aplicació per primera vegada de l’esmentada Llei d’igualtat, es registra un salt de prop de 6 punts, passant del 23,2 al 29,5% de regidores, mentre que el 2011, el creixement es mo¬dera, -un 32,54%-, sense arribar al 40%, per tant sense assolir la paritat i s’alteren alguns resultats pel que fa a la distribució territorial. Així, per exemple, les comarques amb més

densitat poblacional de la província de Barcelona han vist incrementat el nombre d’alcaldesses en els seus municipis en relació amb el 2003: el Barcelonès ha passat d’un 20% a un 40%, i el Vallès Occidental, d’un 17% a un 52%. Aquest augment no es produeix, en canvi, al Baix Llobregat, que baixa del 20% al 13%. Les comarques del Bages i el Vallès Oriental també registren un descens. El Garraf passa de no tenir cap alcaldessa, el 2003, a un 50%, el 2011: assoleix la paritat.
Les comarques catalanes que tècnicament han assolit la paritat són les barcelonines del Barce¬lonès i el Vallès Occidental, amb un 39,86% i un 39,35%, respectivament, de regidores. El Baix Llobregat registra un percentatge de regidores del 37,73%. En la part baixa, entre les que no arriben al 25% de regidores als consistoris, hi trobem les lleidatanes del Pallars Jussà, el Pallars Sobirà i la Val d’Aran i les tarragonines de la Conca de Barberà i la Terra Alta.
A Catalunya encara ara en un 9% (86 ajuntaments) no hi ha cap dona representada en els plens municipals (el 2003, aquesta dada era del 21%).

Catalunya per sota de la mitjana de l'Estat espanyol

Catalunya, tant pel que fa al nombre d’alcaldesses com de regidores es troba per sota de la mitjana de l’Estat espanyol , amb una diferència de més de 2 punts: un 14,2% enfront d’un 16,7% en alcaldesses i un 32,54% enfront d’un 34,9% en regidores. En aquest gràfic podem veure l’evolució de les regidores a Catalunya i a l’Estat espanyol en els darrers cinc mandats electorals. Catalunya sempre va per sota de la mitjana.

Aquest recull de dades és una mostra de les dificultats que es presenten en el moment d’exercir el poder en igualtat de condicions. Aquest segle XXI ve marcat per la reclamació de les dones d’assolir una representació paritària en tots els àmbits socials, econòmics i polítics, és a dir per aconseguir la paritat. Una recomanació de la Comissió Europea, indica que per incidir políticament en qualsevol àmbit cal un mínim d’un 30% de presència femenina i durant un període de temps suficient que possibiliti la seva consolidació. Aquesta exigència mínima s’ha pujat els darrers anys fins al 40% establint d’aquesta manera l’índex de paritat en 40-60 tal i com hem vist que defineix la vigent llei d’igualtat espanyola. Si observem els resultats que es presenten al món polític local, no disposem encara d’aquesta exigència mínima de paritat consolidada. A més de no assolir els índexs mínims de paritat un altre element que presenta dificultats és la permanència. En el món local les alcaldesses o regidores ho són per un espai curt de temps. Per a la gran majoria d’elles, la política no és considerada com una sortida professional, sinó com una experiència puntual, mentre que en el cas dels homes, el seu pas temporal per la política esdevé, en molts casos, la seva professió.

El lideratge

Els diccionaris de la Real Academia Española i de Maria Moliner coincideixen en definir la paraula liderar com el fet de “dirigir un grup, un partit polític, una competició, etc”. Malgrat que no és el mateix dirigir (gestionar, organitzar) que liderar (canviar, transformar, convèncer) els dos conceptes es poden agrupar en una mateixa persona i funció. Sara Berbel en el llibre Directivas y empresarias. Mujeres rompiendo el techo de cristal, puntualitza que històricament el rol del líder s’ha exercit des d’una posició de poder autocràtica. Les empreses tradicionals amb predomini masculí han imposat un estil competitiu i agressiu a l’exercici del lideratge i les dones no han tingut més opció que adaptar-se a aquest sistema per no quedar marginades en l’accés i permanència en el lideratge i la direcció. Diversos estudis denuncien aquesta situació i reivindiquen una forma diferent de liderar de les dones que s’allunya del model autoritari i aposta per un model menys jerarquitzat, pel treball en equip, per saber escoltar, comunicar, desenvolupar la intuïció, la capacitat de comprensió i per promoure xarxes entre elles. Altres estudis en canvi no són tan concloents i consideren que no hi ha grans diferències entre la forma de liderar dels homes i la de les dones.

Hem de concloure que tot està obert, s’han fet pocs estudis i hi ha poca praxis i poc recorregut històric sobre com lideren les dones en relació amb els homes, entre altres factors per la poca presència femenina en els llocs de decisió i el poc temps transcorregut. Promoure mesures d’acció positiva que tendeixin a incrementar aquesta presència són, pel moment, iniciatives del tot necessàries. Entre aquestes mesures destaquem lleis d’igualtat, plans i programes, noves organitzacions del temps i del treball, campanyes de sensibilització social, etc.

Situació de les dones al món de les associacions

Segons la Guia d’Entitats que edita l’Institut Català de les Dones hi ha registrades 1.065 associacions de dones a tot Catalunya.

El ventall d’interessos que engloben les entitats de dones és molt ampli.

Podem distingir tres grups d'entitats:

Les d’àmbit d’actuació local;
Aquelles temàtiques o especialitzades que es dediquen a l'autoajuda, el creixement personal, a l’assistència, aspectes relacionats amb la salut...;
Les associacions de dones professionals com per exemple dones juristes, llevadores, periodistes, etc.

Al nostre país el moviment feminista comença a ressorgir, després de la dictadura franquista, els anys 70 del segle XX de la mà del moviment veïnal i també d’associacions de diversos àmbits universitaris, així com de grups de dones militants de partits polítics i/o sindicats. L’any 1975 pren especial força amb la declaració per part de les Nacions Unides de l’Any Internacional de la Dona. I l’any següent, el maig de 1976 més de 4.000 dones es van reunir a la Universitat de Barcelona amb motiu de les I Jornades Catalanes de la Dona. Els debats intensos i les conclusions van servir de guia per les lluites a favor de la igualtat de les properes dècades. És a partir de llavors quan l’associacionisme femení viu un gran esclat, sobretot a partir dels anys 80.

La lluita per la no discriminació legal per raó de sexe (pàtria potestat, adulteri, drets administratius i civils...), pels drets sexuals i reproductius, per una educació en igualtat, o bé pel dret al treball remunerat i a un salari igual per igual treball va representar el nexe d’unió del moviment feminista i dels grups i entitats de dones que es van crear en defensa d’aquest objectius comuns. Les conquestes van començar a arribar. Així el 1981 s’aprova la llei del divorci sota la presidència d’Adolfo Suárez, i el 1985 el govern de Felipe González aprova la llei de despenalització de l’avortament en determinats supòsits. Aquesta llei és àmpliament reformada el 2010 amb el govern de José Luis Rodríguez Zapatero. Dues conquestes del moviment feminista assolides. Curiosament passats prop de 30 anys ara ens trobem davant una proposta de llei del govern Rajoy que, en cas d’aprovar-se, ens farà retrocedir en el temps i ens obligarà a tornar a lluitar per no perdre una d’aquestes conquestes assolides: la despenalització de l’avortament i els drets sexuals i reproductius, considerats drets humans.

L’aportació del moviment associatiu femení en les conquestes socials de les dones ha estat determinant i a més les associacions també exerceixen la funció de permetre a les dones ser protagonistes del canvis que s’estan produint a tots els nivells de la societat.

Les associacions de dones juguen un important paper social important. Són un espai de trobada, de relació, d’intercanvi de coneixements… que fan possible la participació directa en afers col•lectius i que ajuden a transmetre valors de solidaritat, d’ajuda mútua, de civisme, de col•laboració, de socialització, etc

Al mateix temps també són un espai educatiu i de creixement humà a través de les relacions interpersonals que es produeixen en la vida col•lectiva d’una entitat que proporcionen sociabilitat, informació, coneixement, sentiment identitari i en moltes ocasions una ajuda inestimable contra la soledat en què viuen moltes dones.

El teixit associatiu ric i plural que hi ha a la comarca del Baix Llobregat i a tot Catalunya ha creat un espai de participació social en el qual les dones han pogut fer les seves aportacions per eliminar tot tipus d’obstacles que impedeixen una incorporació plena a la societat, ja siguin legals, culturals o socials lligats a prejudicis i estereotips històrics.

El moviment associatiu femení a la comarca

El 1989 va néixer la Federació de Dones per la Igualtat gràcies a l'impuls de les dones dels municipis de Castelldefels, Gavà, Sant Joan Despí, Sant Andreu de la Barca, Sant Boi de Llobregat i Viladecans. La Federació està formada actualment per un conjunt d’associacions de dones dels diferents municipis de la comarca; està federada amb la Federació de Catalunya per la Igualtat i amb la Federación de Mujeres Progresistas de España.

Del total de 1.065 entitats de dones constituïdes a tot Catalunya, 62 es troben a la comarca del Baix Llobregat segons els cens d’entitats elaborat el 2012 .

Els resultats del cens indiquen, entre d’altres factors, que la gran majoria d’entitats s’han constituït en els darrers 20 anys. Per tant són entitats relativament joves pel que fa al seu historial, en canvi estan integrades per dones de més de 40 anys.

Mitjana d'edat de les associades

La conclusió de les dades que ens mostra aquesta taula és clara: un 27% d’entitats estan formades per joves, si agrupem el 8% d’edats compreses entre els 25-35 anys amb l’altra grup a partir dels 30 anys.

El 73% restant està format per dones de més de 40 anys. El relleu generacional no s’ha produït.

Dificultats per desenvolupar les activitats

Quatre són les principals dificultats per desenvolupar les activitats que, de manera unànime, totes les entitats han manifestat:

Econòmiques
Poca participació de les associades
Manca d’espais
Poca participació de la societat en les activitats que organitzen

Pràcticament totes les entitats manifesten dificultats perquè les associades s’impliquin en les activitats que es programen des de la Junta i també per arribar a la ciutadania. Els esforços per oferir una programació anual de vegades no es veuen recompensats a causa del poc interès que desperten en la societat i en els seus públics potencials.

Un altre punt feble és la dificultat de finançament i de disposar de recursos estructurals i de funcionament. Els pressupostos amb els quals es mouen són petits i no poden comptar amb un local i una infraestructura pròpia. La problemàtica d’ocupar un local municipal compartit amb altres entitats, amb la falta d’espais que això comporta, de vegades dificulta la realització d’alguns tallers i activitats.

Poca visibilitat de les seves accions. Una gran dificultat de l’associacionisme femení d’avui és la poca visibilitat de les seves accions i la poca repercussió del seu treball en la societat, malgrat que vivim en la societat de la informació. És significatiu, per exemple, que només el 10% tinguin pàgina web pròpia o bloc on publicitar les seves accions i compartir les seves inquietuds, preocupacions i accions. La utilització de les xarxes socials és residual.

Diversitat temàtica de les activitats que organitzen. Al llarg de l’any són moltes i diverses les accions que s’organitzen des d’aquestes entitats.

Darrerament s’han constituït diversos grups i/o entitats que treballen per un únic objectiu, en la seva majoria relacionat amb la salut de les dones i dels infants. Si bé també hem detectat d’altres com de dones artistes o del sector de la música.

La temàtica general, però, de la majoria d’entitats que participen d’aquest estudi, gira al voltant de quatre grans eixos:

Activitats de creixement personal, cura del cos, formació en disciplines considerades “femenines”
Espais de socialització, oci i lleure
Sensibilització i conscienciació social de la discriminació que pateixen les dones
Serveis a les dones

La perspectiva de gènere als municipis (participació, Consells de dones,pressupostos participatius, etc.)

La participació de la ciutadania en els afers públics és reconeguda com un dret per la Declaració Universal dels Drets Humans: “tota persona té dret a participar en els governs dels seus país, directament o per mitjà de representants lliurament elegits”.

Els anys vuitanta del segle XX, amb els ajuntaments democràtics acabats de constituir, es va veure la necessitat de regular la participació ciutadana i alhora de fomentar-la. Es van elaborar reglamentacions dins el marc general del Reglament Orgànic Municipal sota conceptes referits a la informació i la participació. En aquest sentit consells consultius de caràcter sectorial o territorial van començar a entrar en funcionament com és el cas dels Consells de les Dones.

Relacions amb l’Ajuntament. Els Consells de les Dones

Molts Ajuntaments disposen de Consells de Dones com uns instruments de participació que pretenen assolir la igualtat d’oportunitats a nivell de cada localitat. En els seus inicis aquests Consells eren impulsats per les pròpies dones, és a dir per i des de la societat civil. En canvi actualment són liderats pels Ajuntaments i tenen un estatus polític formal. Estan presidits, en la seva majoria, per les regidores i/o regidors de dones o d’igualtat i integrats per representants de les entitats de dones del municipi, entitats del sector educatiu en alguns casos i pels partits polítics. Són pocs els Consells en què hi participen persones expertes. Les seves principals funcions cal emmarcar-les en la Constitució Espanyola, en el seu article 9.2 que atribueix als poders públics l’obligació de promoure les condicions perquè la llibertat i la igualtat de les persones i els grups en els quals s’integrin siguin reals i efectives, remoure aquells obstacles que impedeixin o dificultin la seva plenitud, i facilitar la participació de les ciutadanes en la vida política, econòmica, cultural i social.

Al Baix Llobregat,11 són els Consells legalment constituïts. El Consell Municipal de Dones de Cornellà i el de Sant Feliu de Llobregat són els més antics, el primer es va posar en marxa al 1995 i el segon un any més tard, el 1996.

El 2008 es va elaborar, des del Consell de les Dones del Consell Comarcal, la Guia dels Consells Municipals de Dones de la comarca del Baix Llobregat. Se’ls defineix com “estructures estables de participació que es creen amb la finalitat d’articular la veu de les dones de forma social i política. Són consells participatius sectorials ja que estructuren i potencien, majoritàriament, la participació de la població femenina amb la finalitat principal d’assolir la igualtat entre dones i homes. Un dels seus objectius generals és fer visible l’opinió, els sabers de les dones i les seves reivindicacions en l’àmbit públic. Un espai que, en les societats patriarcals i androcèntriques, durant anys, ha estat vedat a les dones. Aquest espai fomenta l’apoderament de les dones, és a dir, que puguin ser presents en estructures, càrrecs i àmbits que influeixen en la presa de decisions de caràcter públic. L’aparició d’estructures per a la participació de les dones és una conseqüència de la pressió i influencia que el moviment feminista ha exercit als poders públics des del seu naixement”.

Redefinir funcions, funcionament i composició dels Consells de les Dones

En general en els municipis en els quals s’ha creat el Consell de les Dones, les representants de les entitats que en formen part manifesten que tenen una bona relació amb l’Ajuntament però també en alguns casos es detecten queixes o descontentament de la seva relació i col·laboració i fan peticions sobre com millorar el funcionament i com fer xarxa per rendibilitzar els recursos existents. Dèficits en la participació, excessiva instrumentalització política i una forta institucionalització de la participació són els principals punts febles. Tal i com funcionen actualment, aquests tenen poca capacitat d’incidir en les polítiques locals a favor de la igualtat. Els Consells en realitat s’han convertit en òrgans merament informatius. Les entitats assisteixen a les reunions sempre que se les convoca però en cap cas aquests òrgans són consultius ni decisoris. No fomenten la participació ciutadana tal i com es va concebre en els seus inicis.

Altres punts febles serien:

La manca d’implicació de les dones joves. Els Consells són conscients de que el fet de no comptar amb la participació del col•lectiu jove significa tenir més llunyana la realitat d’aquestes dones i, per tant, les seves necessitats. Ara que tenen tants problemes: dificultats per a l’emancipació, elevada precarietat laboral, salaris baixos, accés a llocs de responsabilitat, etc.
La dificultat de treballar de forma transversal, tant de cara endins com de cara enfora. Crear línies d’actuació que vinculin diferents àrees municipals i promoguin l’elaboració d’uns pressupostos sense biaixos de gènere. I transversalitat cap enfora, entesa com un treball en xarxa, com una forma implícita d’actuar tenint en compte la voluntat d’eradicar desigualtats entre dones i homes.
El fet de percebre els objectius de la igualtat de gènere com una qüestió exclusiva de les dones i de les entitats de dones, juga en contra de la implicació d’altres entitats i moviments socials. Per tant, una de les limitacions però també dels reptes es troba en eradicar aquesta percepció esbiaixada de la realitat i aconseguir fer veure que aquests objectius no sols són de les dones sinó de tothom.

Ha arribat el moment de redefinir les funcions d’aquests Consells perquè siguin d’utilitat tant per a les entitats com per a la població en general. Que la seva composició s’obri a la ciutadania, que funcionin amb uns objectius definits, un pla de treball establert i que els acords als quals s’arribi portin implícita una obligació vers l’Ajuntament de compliment i de realització.

En definitiva, que siguin òrgans reals de participació i que en un moments de dificultats econòmiques i de recursos com l’actual, serveixin per sumar esforços i sinergies a favor de la igualtat real entre les dones i els homes.
Iniciar un debat, obrir espais de reflexió sobre com millorar la interacció Ajuntament-entitats amb la finalitat de potenciar i enriquir els mecanismes de participació com és el cas dels Consells de les Dones, per fer-los més funcionals i útils, és el gran repte.

Incidir en l’elaboració de les polítiques públiques

A la quarta conferència mundial sobre la dona de les Nacions Unides que va tenir lloc a Pequin el 1995 es va plantejar per primera vegada el concepte i el mètode del gender budgeting, és a dir la integració de la perspectiva de gènere als pressupostos públics. Aquest concepte s’inspira en la tendència centrada en la valorització i el reconeixement de la contribució de les dones a la societat i a l’economia i per tant en l’estat del benestar, més que en l’equiparació o igualació de les dones en termes masculins.

I és que els models macroeconòmics ordinaris es basen en factors monetaris I quantitatius, sense tenir en compte altres elements fonamentals per al funcionament del sistema econòmic general. Per això, tendències que giren al voltant de l’economia feminista posen èmfasi en la importància d’incloure l’economia domèstica en aquests models, ja que aquesta “economia de cura”, de reproducció social, de treball no remunerat, constitueix una base per a la subsistència i el benestar de la societat, i també per a la mateixa existència del mercat. Cristina Carrasco qüestiona el nucli dur de la política econòmica actual ja que parteix d’una identificació falsa: creixement econòmic no significa més benestar, de la mateixa manera que el benestar no ve condicionat només pel consum. Per això es proposa un nou paradigma d’anàlisi fonamentada en els estàndards de vida, posant en primer pla el fet que les tasques de cura són necessàries per a l’obtenció de benestar. Així, aquestes passen a ser considerades una qüestió social, política i econòmica de primer ordre. Aquest criteri sobre com elaborar la política econòmica es fonamenta en les necessitats humanes de diferent naturalesa i per tant facilita la implementació de polítiques inclusives i aplicables a la diversitat de col·lectius existents.

Els coneguts com pressupostos de gènere o pressupostos amb perspectiva, sensibilitat o enfocament de gènere pretenen establir l’impacte diferenciat de la distribució pressupostària sobre els homes i les dones. I així, reflectir el compromís institucional d’igualtat d’oportunitats entre sexes, modificar l’aparent neutralitat dels pressupostos en qüestions de gènere, i fomentar la transparència, l’eficiència i la rendició de comptes.

El Consell d’Europa defineix un pressupost amb perspectiva de gènere com “una aplicació de la transversalitat de gènere en el procés pressupostari, incorporant aquesta perspectiva en tots els nivells del procés pressupostari i reestructurant els ingressos i les despeses públiques per tal de promoure la igualtat real entre dones i homes a tots els nivells.

Així doncs, els objectius de la incorporació de la perspectiva de gènere als pressupostos es poden sintetitzar en els següents punts,

Eficiència econòmica: millorar l’assignació i l’ús dels recursos per assolir els objectius, i evitar pèrdues i falses economies.
Equitat social: tenir en compte les necessitats diferenciades per no reforçar les desigualtats socials existents entre homes i dones.
Transversalitat de gènere: fer visible les qüestions de gènere als pressupostos, i evitar que quedi diluïda en les polítiques sectorials.
Retre comptes: establir una vinculació entre els pressupostos i els compromisos i la responsabilitat del govern en polítiques de gènere.
Transparència: ampliar la informació i el coneixement en gènere aplicat als pressupostos, dirigit als poders públics i a la ciutadania.

Les iniciatives sobre pressupostos sensibles al gènere s’han desenvolupat en les últimes dècades en més de 70 països, tal com podem veure en el següent mapa, aplicant diferents metodologies. S’han fet des de la societat civil o des del govern; a nivell nacional, regional o local; aplicades al pressupost complet o parcialment (en un programa, sector o ministeri específic); i amb una perspectiva integrada transversalment en el cicle pressupostari i/o per separat mitjançant un document vinculat al pressupost.

Iniciatives de pressupostos amb perspectiva de gènere

Font:elaborat a partir de la informació d'UNIFEM. 2007

Els principals organismes internacionals que donen suport, tant a governs com a la societat civil, a les iniciatives de pressupostos de gènere són: la United Nations Development Fund for Women-UNIFEM (Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a les Dones), i la Commonwealth Secretariat. Aquest últim ha donat suport a gairebé 20 dels seus països associats (Austràlia, Sud-àfrica, Regne Unit, Canadà...), mentre que El Fons de Desenvolupament de les Nacions Unides per a la Dona (UNIFEM) s’ha centrat en Amèrica del Sud, i en especial en l’experiència de la regió andina.

A l’Estat espanyol són poques les iniciatives endegades i que tinguin continuat. Podem trobar experiències pioneres al País Basc o a Andalusia. I a nivell municipal aquest és un camp per treballar. Cal voluntat política per fer-ho possible.

Altres models organitzatius per a la participació

A l’apartat d’aquests materials sobre El moviment associatiu femení a la comarca hem pogut veure quina és la realitat que presenta el moviment associatiu femení al Baix Llobregat. Una realitat que ens obliga a pensar solucions per a la seva renovació i redefinició, si volem que continuï viu doncs les finalitats per les quals es va crear encara no s’han assolit.

Voldríem centrar també la nostra mirada i debatre en el marc d’aquest IV Congrés sobre el lideratge i el protagonisme de les dones en les entitats, en els moviments socials i en l’activisme en general. Una percepció ciutadana indica que tenen un paper destacat en aquests moviments. Tenim com exemples els lideratges de dones conegudes per l’acció i la gestió d’entitats i moviments socials com Muriel Casals, Teresa Crespo, Ada Colau, Carme Forcadell, Àngels Guiteras, o d’altres menys conegudes però que també lideren moviments socials recents que sorgeixen al voltant de la defensa d’unes reivindicacions concretes com és el cas de Susanna Abella, líder de la Plataforma en defensa de l’Ebre (PDE). Aquests lideratges ens indiquen que les dones han trencat el sostre de vidre i comparteixen protagonisme en el dirigisme dels moviments socials amb els homes? O bé són lideratges en què es requereix molt treball de base, molta dedicació personal, una forta dosi de voluntarisme però en canvi el poder, les possibilitats de transformació social i econòmica es dirimeixen en altres escenaris?

Podem concloure que el sistema tradicional d’associacionisme a partir d’entitats constituïdes formalment i que funcionen a partir d’una Junta Directiva, unes associades i uns objectius generals a curt i mig termini està en crisi i que en canvi prenen força noves formes d’organització per temes concrets d’interès general sense formalismes legals ni administratius.

Tampoc hem d’oblidar el sector del cooperativisme, les Ampas o les ONg’s, àmbits on les dones tenen un fort protagonisme marcat pel treball voluntari en gran part.

Els homes que s’associen per aconseguir una igualtat real d’oportunitats entre dones i homes

Els homes guanyem amb la igualtat. Aquest és el lema que inspira els grups d’homes per la igualtat. A nivell mundial va ser durant la dècada dels anys 70 del segle XX quan van sorgir els primers grups d’homes en els països nòrdics i als Estats Units, sobretot a Califòrnia, per reflexionar sobre la condició masculina.

A l’Estat espanyol podem dir que la inquietud sobre repensar les masculinitats comença l’any 1979 amb la publicació de l’article a la revista El Viejo Topo “La alienación del varón” del desaparegut sociòleg valencià Josep Vicent Marqués. Després han vingut altres articles, tesis i debats. La primera taula rodona sobre homes al nostre país va tenir lloc el mes de juliol de 1992 a Madrid en el marc del Congrés Nacional i Iberoamericà de Psicologia: “La masculinidad a debate”, amb les intervencions, entre d’altres de Luis Bonino, un dels iniciadors del grups d’homes i director del Centro de Estudios sobre la Condición Masculina. Aquest Centre es dedica des de la seva creació el 1993 a la investigació, la docència, la prevenció i la promoció de canvis en relació a la condició masculina i el masclisme.

Els primers grups d’homes naixien uns anys abans, a Valencia i Sevilla, durant la dècada dels 80. Les seves característiques són diverses, des dels profeministes fins els que defensen el retorn a les estructures i valors tradicionals. També funcionen grups de reflexió d’homes i d’homes contra la violència masclista a Granada, Jerez, Écija, Màlaga... En aquesta última ciutat va veure la llum l’any 2001 la Asociación de Hombres por la igualdad de Género (AHIGE) que té com a principals objectius treballar contra la discriminació estructural que la societat masclista genera i afavorir el canvi dels homes vers posicions igualitàries.

En les seves trobades i reunions els continguts giren a l’entorn de com se senten com a homes en l’actual societat, sobre les seves relacions amb les dones, amb altres homes, dels conflictes que poden sorgir en les seves relacions amb els fills/es o amb les parelles, sobre com expressar les emocions, els sentiments, com lluitar contra la violència masclista, etc.

A Catalunya, de més recent creació, l’Associació d’Homes igualitaris, AHIGE, organitza anualment unes jornades sobre Masculinitats i igualtat de gènere. Aquestes jornades serveixen també per formar en temes de masculinitats i igualtat a persones treballadores de les administracions públiques. Entre els seus promotors hi trobem Juanjo Compairé; Pako Abril; Daniel Gabarró; Aharon Fernández; Bernat Escudero; Jorge López; Alfred Matamala o Laurentino Vélez-Pelligrini.

Al Baix Llobregat dos són els grups d’homes que disposen d’organització: el grup Abrera contra la violència de gènere, i el grup Homes Igualitaris de Sant Boi. El mes de novembre del 2013 va tenir lloc a aquest municipi la trobada estatal amb diverses activitats entre les quals destaca la conversa entre homes per la igualtat i dones feministes sota el títol: podem treballar conjuntament?. Aquest col•lectiu de recent creació, volen mostrar públicament el seu compromís contra la violència masclista.

Estratègies de futur

La majoria de les estratègies apuntades en la primera part d’aquests materials són vàlides per aquesta segona part, ja que fan referència a aspectes generals de lideratge i nous models organitzatius. Volem només centrar en especial la nostra atenció en dos aspectes: en el paper dels homes per la igualtat i l’associacionisme per unes noves masculinitats i en les xarxes socials amb perspectiva de gènere.

Compartir accions i plantejaments entre dones i homes

Una nova societat amb plena igualtat entre sexes no serà tal sense la complicitat i la col•laboració activa dels homes. Amb la igualtat guanyen tant les dones com els homes. Les mesures de sensibilització i conscienciació contra el sistema patriarcal, han d’identificar el masclisme com l’enemic comú de totes les persones que defensen els valors de justícia, respecte, solidaritat i igualtat.

Els grups d’homes igualitaris són, sens dubte, uns aliats de les dones que lluiten per la igualtat. Aquest marc de debat pot ser un espai que permeti reflexionar sobre possibles aliances comunes.

Xarxes socials amb perspectiva de gènere

Les tecnologies de la informació i la comunicació s’han estès per tot arreu i han transformat les maneres de comunicar-nos i de viure. Però no han servit per eradicar conductes ni actituds socials discriminatòries. Al contrari, de vegades, serveixen d’altaveu per continuar reproduint estereotips i pràctiques sexistes. En aquest sentit es fa més necessari que mai potenciar formació i sensibilització sobre la comunicació no sexista en tots els models i formats. Les xarxes socials són positives només si se’n fa un ús responsable. Treballar amb la gent jove aquest àmbit és essencial per avançar vers una societat que no reprodueixi el model androcèntric i patriarcal.